miércoles, 20 de julio de 2011

es l'hora dels adeus

.. avui tornem cap a Nairobi per poder anar a un camp de refugiats.. pero un tros molt gran del meu cor es queda a Shanzu.. aqui, amb aquests 40 nens que durant mes de dues setmanes m'han regalat la felicitat... m'han regalat el sentiment de voler fer algo millor, la voluntat d'ajudar i de donar...
aquestes 40 personetes que, malgrat una realitat tant difícil, son somriure, son generositat, son futur....






me'n vaig amb llagrimes als ulls... els abraço un per un mentre la Zawadi em demana que si us plau que no

plori i m'abraca ella a mi... em diu que em trobaran a faltar i si us plau que torni.. la Rodha em passa una nota que ha escrit on em dona les gracies i jo vull agafar-la i dir-li que es una persona increible i que pot arribar alla on vulgui, pero empasso saliva... la Halima m'abraca fort sense demanar res verbalment, que a la seva edat aixo ja no es fa, pero em diu que somrigui..

i malgrat les llagrimes somric...


mentres l'Annah plora amb mi i no deixa anar la meva ma, els petitons em miren sorpresos.. crec que no han vist mai a un adult plorar...


... a mi se'm trenca el cor..


caminen de les meves mans fins que ja s'han allunyat massa i els demano que tornin... de sobte son coloraines entre el color de la terra i manetes que fan adeu sense parar... em costa no tornar enrere...

 
 

em dic que tornaré, pero em demano no fer-me promeses, a mi tampoc...

me'n vaig sabent que, encara que ells no demanin res, aquests nens es mereixen una oportunitat....

ells ja saben compartir el llit entre 4... ells ja han aprés a repartir-se el menjar per tal de que a tothom li toqui algo, ells ja saben aprendre sense papers ni llibres, ells ja poden viure sense sabates ni roba...


aquests nens fan tot allo que nosaltres mai podriem fer.. ells ja han aprés el més difícil.. ara potser els toca que les coses comencin a millorar..

i sé que nosaltres tenim la manera de fer que la seva realitat canvïi...

així que no es tracta de fer-nos promeses.. no es tracta de grans plan ni grans canvis... el mon no deixarà de girar com ho ha fet sempre, pero estic convencuda que podem fer que, per aquests nens, el mon canvïi radicalment...

jo ho intentaré, així que, si voleu unir-vos-hi, sereu benvinguts...

asante sana marafiki!



4 comentarios:

  1. que macooooo!!
    porta'ns una mica d'amor que tant t'han donat alla, aqui ens fa molta falta...
    petonets,
    nati

    ResponderEliminar
  2. Ai, xiqueta, quin moment tan difícil... Jo cada cop que et llegia pensava en aquest moment. T'he enviat forces i veig que has aguantat com la nena valenta i forta que ets.
    ¡Molts petons, Leyona!
    Matatu

    ResponderEliminar
  3. Laia, leyendo tu blog me emociono, lo que estás viviendo es maravilloso y a la vez muy duro, estoy convencida que estos niños no te van a olvidar.
    Eres genial
    Ana

    ResponderEliminar
  4. sisi...amb un de cada dos posts acabo plorant com una magdalena...m'encantaria acompanayar-te un dia a conèixer aquests preciosos nens...i espero que m'entrestant, et pugui ajudar a fer que la seva realitat canvii una mica més...

    ResponderEliminar

Merci per enriquir el blog amb el teu comentari!
Gracias por enriquecer el blog con tu comentario!
Thanks for adding to the blog with your comment!
:)